HIVERN

 GEBRE

Sovint, els meus comentaris son plens de reflexions com aquestes; però em perdonareu, i un cop més us diré com n'és de sorprenent, la muntanya; com, qualsevol racó pot captar la nostra atenció i admiració.

Aquest era un dia d'hivern molt clar, amb un cel seré il·luminat per un sol majestuós que, sabent-se l'amo de tota l'atmosfera, cap núvol al davant seu que li barrés el pas, sortia a passejar per tot el seu territori.

Nosaltres també passejàvem, respirant l'aire fresc i prim d'aquell matí com poques vegades tens oportunitat de fer-ho, acaronats per l'escalfor suau dels primers raigs de sol.

El nostre camí ens duia cap al bosc, feia una giragonsa i entrava a l'obaga, i allí, en una raconada, se'ns oferia la magnífica feina que la nit passada havien fet la rosada i la glaçada.

Totes dues havien guarnit les fulles, els branquillons i les herbes d'aquell racó amb una fina capa de gebre; els múltiples cristalls lluïen com veritables diamants, combinant-se de forma capritxosa i elegant. Aquella catifa semblava haver estat teixida pensant complaure la Fada de la Nit més exigent: tan gran era la seva delicadesa.

Segurament aquella obra d'art seria molt efímera, aviat el sol entraria en aquell indret i també faria la seva, de feina, esborrant la que havien fet les seves companyes a la nit... però nosaltres ja l'havien fruïda, i per recordar-la, res de millor que aquestes fotos... Que, tot i sabent que la fotografia mai ens farà el mateix impacte que la realitat, perquè a part d'altres motius, manca la sorpresa, i sobretot l'encís del moment; segur que ni abans ni desprès hauria estat igual; si més no, l'imatge ens farà reviure algunes de les sensacions d'aquell moment.