PICADORS

PICADORS QUE ENS PARLEN

Mira'ls, ja els tenim aquí.

L'altre dia li ho comentava la senyora Maria a la senyoreta Fina: que posarien timbres elèctrics, i vet aquí que els acaben de posar.

-Bon dia, senyors timbres, sembleu molt seriosos i encarcarats.

-Pura enveja, senyor picador. Ara ja ningú no us farà cap cas; hem vingut a jubilar-vos. Ja no us necessita ningú, nosaltres som el progrés. Som clars i efectius, una simple pressió a sobre d'un de nosaltres i ràpidament donem el senyal al veí pertinent. S'estalviaran de fer la cerimònia dels pics, i dels repicons. Facilitem la feina, sabeu? Som més... resolutius.

Vos esteu obsolet, amic, ara romandreu a la porta com a peça de museu fins que algú decideixi eliminar-vos.

-Au, no us envejo. Per molt que sigueu el progrés, us asseguro que la vostra existència no serà tan rica en vivències com la meva.

Jo tinc una llarga llista de sensacions que vosaltres no les viureu pas!

Mai no notareu la suavitat de les mans de n'Amèlia del segon primera; en agafar-me per fer-me sonar dues vegades, m'estreny suaument, però amb fermesa.
La Nuri, la noia del tercer segona em deixa sempre l'olor de primavera que exhalen les seves mans petites i flonges.

La Marieta, la nena de l'àtic primera, es posa de puntetes per tal de picar, i les seves mans són calentones i suaus.

El senyor Geroni del principal segona és molt polit, i els seus trucs són molt decidits, sobretot el repicó, que em fa vibrar amb energia.

En Felip, el fill de la senyora Joana de l'entressol primera, és tot un poema; abans de trucar, es planta davant meu, treu el mocador de la butxaca, que sempre el du net i planxat, m'engrapa amb el mocador i em fa sonar fins que la seva mare obre la porta.

Les altres veïnes diuen que és un noi molt tocat i posat: jo més aviat penso que és un maniàtic de la polidesa, d'aquells aprensius que tot els fa fàstic.

Les mans que no m'agraden gaire són les d'en Joanet, el noi del principal primera, que sempre les du enganxoses de totes les llaminadures que menja, i com que té el costum d'agafar-me ben fort, quedo ben enllardat.

Això, però, té el seu premi; la senyora Maria, la portera, ve de seguida i em frega amb un líquid perfumat i un drap suau, suau, i em neteja fins a fer-me lluir.

Com veieu, conec tots els veïns, no tan sols de vista, sinó també de tacte.

Fins i tot conec tots els senyors que venen a visitar la senyoreta Enriqueta. Solen ser senyors, senyors. Alguns amb barret i guants, d'allò més distingits; vaja, que fan per la senyoreta Enriqueta, perquè ella també és molt... senyora.

Les mans d'ells, però, són ben diferents: unes són fortes i segures, altres indecises, algunes entresuades, d'altres una mica tremoloses; aquestes són de dits prims i llargs, aquelles més aviat rodanxones, semblants a les del senyor Joaquim de l'àtic segona, que és carnisser.

Bé, vaja, són molts anys de pics i repicons, i ... potser un altre dia us en diré més

Tampoc no us he dit on viu la senyoreta Enriqueta, això ja ho esbrinareu vosaltres; segurament serà el botó més gastat...

Ah, i si no em creieu, pregunteu els meus companys de feina, segur que tots en tenen d'històries per a explicar...