PICADORS
PICADORS QUE ENS PARLEN
La Nuri, la noia del tercer segona em deixa sempre l'olor de primavera que exhalen les seves mans petites i flonges.
Mira'ls, ja els tenim aquí.
L'altre dia li ho comentava la senyora
Maria a la senyoreta Fina: que posarien timbres elèctrics, i vet
aquí que els acaben de posar.
-Bon dia, senyors timbres, sembleu molt
seriosos i encarcarats.
-Pura enveja, senyor picador. Ara ja
ningú no us farà cap cas; hem vingut a jubilar-vos. Ja no us
necessita ningú, nosaltres som el progrés. Som clars i efectius,
una simple pressió a sobre d'un de nosaltres i ràpidament donem el
senyal al veí pertinent. S'estalviaran de fer la cerimònia dels
pics, i dels repicons. Facilitem la feina, sabeu? Som més...
resolutius.
Vos esteu obsolet, amic, ara romandreu
a la porta com a peça de museu fins que algú decideixi
eliminar-vos.
-Au, no us envejo. Per molt que sigueu
el progrés, us asseguro que la vostra existència no serà tan rica
en vivències com la meva.
Jo tinc una llarga llista de
sensacions que vosaltres no les viureu pas!
Mai no notareu la suavitat de les mans de n'Amèlia del segon
primera; en agafar-me per fer-me sonar dues vegades, m'estreny
suaument, però amb fermesa.
La Nuri, la noia del tercer segona em deixa sempre l'olor de primavera que exhalen les seves mans petites i flonges.
La Marieta, la nena de l'àtic primera,
es posa de puntetes per tal de picar, i les seves mans són
calentones i suaus.
El senyor Geroni del principal segona
és molt polit, i els seus trucs són molt decidits, sobretot el
repicó, que em fa vibrar amb energia.
En Felip, el fill de la senyora Joana
de l'entressol primera, és tot un poema; abans de trucar, es planta
davant meu, treu el mocador de la butxaca, que sempre el du net i
planxat, m'engrapa amb el mocador i em fa sonar fins que la seva mare
obre la porta.
Les altres veïnes diuen que és un noi
molt tocat i posat: jo més aviat penso que és un maniàtic de la
polidesa, d'aquells aprensius que tot els fa fàstic.
Les mans que no m'agraden gaire són
les d'en Joanet, el noi del principal primera, que sempre les du
enganxoses de totes les llaminadures que menja, i com que té el
costum d'agafar-me ben fort, quedo ben enllardat.
Això, però, té el seu premi; la
senyora Maria, la portera, ve de seguida i em frega amb un líquid
perfumat i un drap suau, suau, i em neteja fins a fer-me lluir.
Com veieu, conec tots els veïns, no
tan sols de vista, sinó també de tacte.
Fins i tot conec tots els senyors que
venen a visitar la senyoreta Enriqueta. Solen ser senyors, senyors.
Alguns amb barret i guants, d'allò més distingits; vaja, que fan
per la senyoreta Enriqueta, perquè ella també és molt... senyora.
Les mans d'ells, però, són ben
diferents: unes són fortes i segures, altres indecises, algunes
entresuades, d'altres una mica tremoloses; aquestes són de dits
prims i llargs, aquelles més aviat rodanxones, semblants a les del
senyor Joaquim de l'àtic segona, que és carnisser.
Bé, vaja, són molts anys de pics i
repicons, i ... potser un altre dia us en diré més
Tampoc no us he dit on viu la senyoreta
Enriqueta, això ja ho esbrinareu vosaltres; segurament serà el botó
més gastat...
Ah, i si no em creieu, pregunteu els
meus companys de feina, segur que tots en tenen d'històries per a
explicar...
6 comentaris:
Molt evocatiu el relat! M'ha fet recordar Claraboia del Saramago!
Quina creativitat, tants pica-portes diferents! Molt bon recull!
El tema es genial y novedoso. ¡Originalidad no te falta! El diálogo con los picadores muy emotivo y bastante real. ¡Éxito seguro en los próximos Comentarios de tus fieles seguidores!
Un abrazo. MDOL.
m'ha agradat molt, tan la historia com les fotos dels picaportes, son molt bonics, jo també sempre em fixo en els que veig, que cada vegada son menys!
Jo una vegada vaig tenir una idea semblan al veure en un local destartalat un mirall rodó penjat a la pared, havía estat una peluqueria i també vaig començar a imaginar historietes...Carme.
Muy interesante hacer que las cosas mudas para la mayoría de las personas tengan voz propia. De hecho la tienen, pero habría de ser un grito atronador para que el ejército de sordos que transita junto a ellas las oiga. Ya cuesta ver la belleza. Mucho más que, a la gente de la sociedad embotada en la que vivimos, le diga algo. Felicidades.
Música que el temps s'ha endut... Cada porta de cada replà amb els seus pics, i repicons si cal, cada casa amb el seu so, quan els celoberts, els terrats, els carrers eren plens de cançons, que cantava tothom; quan es parlava de finestra a finestra, de balcó a balcó, mirant-se a la cara, quan no hi havia mitjancers de cap mena per dir-se les coses...
O tempora, o mores, que deien els romans.
Gràcies per aquesta incitació a viatjar en el temps, també sense fer servir cap mitjà, fora de la memòria de cadascú.
Lo padrí del cor
Sembla que qualsevol temps passat va ser millor!
Molt boniques les fotos, molt.
Un recull molt emotiu.
Conxita
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici