los viernes al sol

"Un espacio semanal donde nos reunimos para plasmar nuestra creatividad cotidiana..." Loto "Són moltes les ganes de continuar la nostra tasca i de seguir en contacte amb tots vosaltres" Margarida

La meva foto
Nom:
Ubicació: Barcelona, BARCELONA, Spain

divendres, 26 de maig de 2017

COSES PETITES




Menudes com les molses


Sovint m’agraden més les coses menudes que no pas les grans.

El petit raig de llum que es filtra a traves de la persiana, burlant la cortina que l’havia d’aturar.

El tall lluent de la lluna nova.

La gota de pluja que tremola sobre una fulla i que no voldria caure mai, per no deixar de ser gota i esdevenir aigua en barrejar-se amb les seves germanes que caigueren a terra abans.

El so somort d’un acordió o una guitarra que no veiem.

El xiulet llunyà d’un tren.

Una poncella mig oberta...

Ja sé que a no trigar, el petit raig de llum serà esclat lluminós inundant l'habitació, la lluna esdevindrà plena, la gota farà més gran el bassal. L’acordió i la guitarra poden sonar amb plenitud. El tren s’acostarà i el xiulet sonarà estrident i la poncella esclatarà en flor.

Però... mentre tot això no passa, deixeu-me gaudir de les coses petites.

I és per això, per l’encant que trobo en les coses menudes que, sovint, durant les passejades per la muntanya, m’aturo a contemplar i fotografiar les molses que s’arrelen a qualsevol lloc.

Elles no demanen ni massa terra, ni massa aigua ni tampoc massa sol. És conformen amb poc per retornar-nos molt: una munió de delicades fulles i tiges, pintades de tots colors.

Són una meravella! I el que és més sorprenent... no deixaran mai de ser petites...  


 




 







divendres, 25 de novembre de 2016

TEMPS DE TARDOR


TOT ÉS EFÍMER


M'agrada veure les catifes daurades que fan les fulles que, a la tardor, cauen dels arbres.

M'agrada caminar per sobre de la flonja tofa que ens ofereix totes les tonalitats dels grocs, marrons i vermells i sentir el crec, crec, de les fulles sota els peus i embriagar-me amb l'olor que desprenen en ser trepitjades.

I també m'agrada el soroll somort del rasclet quan el jardiner arrossega les fulles caigudes; tot i que això vol dir que la magnífica catifa desapareix, però no hi fa res, aviat els arbres i el vent en teixiran una de nova.

Perquè, a la tardor, i sense cap vergonya ni recança, alguns arbres ens mostren la seva nuesa, convençuts que a no trigar, tornaran a vestir-se de verda i lluenta primavera.

I la propera tardor, les fulles daurades pel sol de l'estiu  tornaran a encatifar boscos i jardins, i els meus sentits tornaran a assadollar-se de tot allò que tant m'agrada... 

 














 

divendres, 7 d’octubre de 2016

SANTA MARIA DE LLUCÀ


Monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà

En l’última entrada del bloc, deia que més endavant parlaria del monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà; ja ha arribat l’hora.


El petit municipi de Lluçà s’originà amb l’antic castell de Llucà i l'església de Santa Maria de Lluçà, segurament fundada pels senyors del castell.
L’any 905, ja tenim esment de tots dos, castell i església, i s’escau que aquell mateix any la parròquia fou consagrada.
El 1192 establí un pacte de fraternitat amb la canònica de l’Estany; s’havia refet l’església i s’havia erigit el petit claustre romànic, que consta de vint-i-dos capitells molt ben treballats, que es recolzen sobre columnes simples.
Al segle XIII el monestir assolí el màxim esplendor, hi hagué un prior, cinc canonges i quatre beneficiats. 
Es va encomanar a l’anomenat Mestre de Lluçà, un revestiment d’altar amb pintures romàniques (a mitjan s XII) obra que ara es troba al Museu Episcopal de Vic.
Al segle XIV començà la seva decadència, però malgrat això, durant aquella època es van fer unes pintures murals que ara es guarden en una sala al costat del claustre.
El 1592 els seus bens foren units a la mensa capitular de Barcelona, on es conserven els arxius. 
El monestir esdevingué una parròquia rural.

Però no penséssiu pas que Santa Maria de Lluçà hagi perdut res del seu encant, ans al contrari, ha esdevingut una magnífica joia de la nostra historia. I ho sap. I allí us espera, orgullós de poder-vos oferir tota la seva bellesa, exterior i interior; perquè dins la capella i sobretot en el claustre, petit però senzillament deliciós, tindreu la sensació d’haver-vos traslladat a èpoques llunyanes i podreu deixar que el vostre esperit retrobi, en aquell lloc d’humana dimensió, una pau que difícilment podem trobat en el brogit de la nostra vida.
Visiteu-lo i deixeu-vos seduir, no us decebrà.







 


 




















































divendres, 6 de maig de 2016

EL LLUÇANÈS



Prats de Lluçanès



L’altiplà que forma el Lluçanès està situat entre les conques dels rius Ter i Llobregat, que recullen les aigües de rierols i rieres, com la de Merlés i la del Lluçanès, que són les que han conformat les diverses valls d’aquest bell indret.

Dotze dels seus municipis pertanyen a Osona, un al Bages i un altre al Berguedà, tot i que no sé per quan de temps, ja que els seus habitants volen el Lluçanès com a comarca.

Prats de Lluçanès, la capital, està molt ben comunicada i tots els camins per arribar-hi són bonics de fer.

Nosaltres els hem fet ara, a la primavera, i ens ha acollit un paisatge ple de verd que d’aquí a uns mesos serà ben daurat.

Deixem el cotxe a la plaça de l’Ajuntament i prenem el PR (Petit recorregut, assenyalat amb marques blanques i grogues) en direcció al Santuari de la Mare de Déu de Lorda i no el deixem fin a tornar al punt de sortida.
La durada és d’unes 3 h. Nosaltres en vam trigar 4,  ens agrada mirar el paisatge i aturar-nos per a fer fotos.

 
 

El Santuari de la Mare de Déu de Lorda fou construït el 1881. És el nostre primer punt d’aturada, val la pena fer un tomb al seu voltant i fins i tot entrar-hi. Nosaltres el vam trobar obert, era dissabte al matí.

Seguim el camí passant per paratges molts bonics.


 



Arribem a can Marçal...


 

... i la seva ermita.

Passem per la font de les Coves, sota unes magnífiques balmes. L'indret és molt acollidor i adient per a  fer un mos.



Prosseguim fins a la Pedra dreta al costat de la carretera.



Continuem la nostra excursió pel camí ramader

Més endavant i sempre seguint el PR, arribarem al Roc Foradat per un camí que serpeja pel mig del bosc, i finalment ens torna al punt de partida.

Una bonica passejada gaudint de les vistes i les olors que trobem al voltant d’aquest lloc.
 
Després de dinar, marxem cap a Lluçà, a pocs kilòmetres de Prats de Lluçanès.
Allí visitarem l’església parroquial de Santa Maria de Lluçà, antic monestir canonical que fou fundat a mitjans s. XII...

Això, però, serà la propera entrada...




divendres, 4 de març de 2016

RELLOTGES DE SOL



SILENCI

Què és el silenci? Com l'expliquem? On el trobem?
Vivim voltats de sorolls i fins i tot s'ha dit que no podríem viure dins el silenci absolut.
La música ens parla del silenci; silenci de negra, de corxera... Totes les notes tenen el seu silenci i és tan necessari com la pròpia música.
Doncs igual que la música, nosaltres també necessitem el silenci, però no un silenci obligat, per la son per exemple, sinó un silenci volgut, buscat, assaborit, escoltat. Sí, això, escoltat. Quina paradoxa, escoltar el silenci. Sí, potser sí, però això és el que vull, deixar-me'n amarar. Omplir-me de silenci
En certa ocasió van demanar a Josep Pla que definís el silenci i va dir “Puc imaginar-me la delícia que seria una rellotgeria plena de rellotges aturats i si voleu... girats del revés. Perquè no hi ha res que inciti més a la calma i al silenci que un rellotge parat, un rellotge adormit”
Jo, però, i sense cap intenció d'esmenar la plana al gran geni de les lletres, diria que el silenci i la calma es troben en els rellotges, sí, però en els de sol.
Ho heu sentit mai? Proveu-ho.
Podem trobar rellotges de sol a diferents indrets, és cert, però on més sovint els veiem és a pagès, a la paret més assolellada de les masies.
El paratge ja us convidarà a la calma i mirant aquell rellotge que quietament i serena, va deixant que la seva busca i el sol juguin amb el temps, mentre fan una feina que no tenen cap necessitat d'anar pregonant. Ho fan en silenci. I aquell silenci et va embolcallant i se't fica endins, i ja no hi ha res més que pau i serenor. És aleshores que podrem escoltar el silenci, el silenci d'un rellotge de sol.
I ara... callo...