TARDES D'ESTIU

AL BALCÓ

Algunes tardes d'estiu, quan el sol ja ha marxat del meu balcó, surto, amb un llibre a la mà, disposada a llegir una estona. Fa bo; bufa un ventet que ajuda a fer passar la calor del dia.

Al costat del balcó creix un gran Pi; alt, esvelt, majestuós. L'he vist créixer, fa més de trenta anys que el tinc aquí.

De tant en tant hem tingut un petit contenciós: algunes de les seves branques intenten envair el meu territori; vull dir el balcó, i abans que això no passi demano ajuda al jardiner per tal que talli les branques invasores.

Jo li perdono aquests intents colonitzadors.

Entenc que el seu deure és créixer tant com pugui i cap a tot arreu, però el meu espai és meu.

Crec que ell també em perdona l'afany de preservar el meu territori. Podríem dir que tenim una bona entesa.

Doncs bé, avui és una d'aquelles tardes que sóc al balcó disposada a llegir; però vet aquí que un visitant del Pi m'ha distret. És un ocell que ens regala, a tots dos, els seus refilets. El busco amb la mirada, però no es deixa veure.

Durant una bona estona intento de localitzar-lo; res a fer, i segueix refilant.

Enregistro el seu cant. Si pareu l'orella el sentireu.

L'ocell, el Pi i el meu llibre m'han fet companyia tota la tarda.

Ara comença a fosquejar, l'ocell ha callat i aviat la foscor engolirà les branques del Pi. I jo hauré de deixar el balcó, el Pi i l'ocell; el llibre no, ve amb mi...