los viernes al sol

COMIAT

Fa 16 anys, un grup de dones «no tan joves» van començar, dirigides per la seva mestra d'informàtica, i amb molta il·lusió, un bloc a internet. Amb el bloc van aprendre a moure's pel mon Online utilitzant algunes de les tècniques que ofereix, cosa que va ser molt interessant i alhora ens va proporcionar moments molt agradables i divertits. Totes procuràvem aportar allò que ens agradava i pensàvem que podia ser interessant i agradós a altre gent. I ho fèiem amb moltes ganes i sense escatimar feina. Però amb el temps, les nostres vides ens van portar per camins diferents i el grup es va acabar. Ja només quedàvem dues de les quatre floretes que alimentaven el bloc. Van seguir algun temps mes, però al final, va quedar una de sola i ja no era igual ... faltava la saba que proporciona el grup. I això és el que va passar. Però no volem deixar el bloc sense un acabament, es per això que ara, fem aquest petit escrit per acomiadar-nos de tots els seguidorS que en el seu moment ens van llegir i que ens animaven amb els seus comentaris a seguir endavant... Moltes gràcies a tots!!!

CAMINS

Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...

Tots els camins van a Roma, però no van a Betlem...

Un camí, quina cosa més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir...

Si la noche hace oscura y tan corto es el camino ¿cómo no venís, amigo?

Què tenen els camins que són en boca de tants poetes?
Jo no ho soc, de poeta, però també em captiven els camins.
Camins que pugen i baixen, que tomben a la dreta i a l’esquerra.
Camins estrets, amples, ombrats, assolellats, incerts, fitats.
Camins enmig d’arbredes, quallats de flors, entre camps.
Camins que et criden perquè volen ensenyar-te cap a on menen i què tenen per oferir-te.
I jo em deixo seduir, i quan he assolit un tram, m’atrau el següent; perquè ara el camí em para una trampa, amb una pujada que amaga el que hi ha més enllà. I això m’engresca a seguir caminant. I ara baixa i gira a la dreta i em mostra un nou paratge; i ara tomba a l’esquerra i entra en un espai boscós. I ara, al meu camí se li ajunta un altre que també em crida, i el voldria seguir per saber què amaga; però al davant tinc el que jo seguia, que també m’atrau. Què haig de fer?
Ara em toca triar: l’un o l’altre; i és difícil.
Qualsevol tria comporta una renúncia, ja ho sé.
Triant-ne un, perdré tot el que pot oferir-me l’altre...
No t'amoïnis, em dic, els camins seguiran sempre allà, són fidels i m’esperaran.
El que no trii avui el podré caminar un altre dia.
Aquesta tria és fàcil, penso; es més difícil triar el camí que ha de seguir la teva vida; en aquesta tria sí que has de filar molt més prim i posar-hi molt de tu mateix, i... tenir sort!!!
Tot i que a la sort, també l'hem d’ajudar una miqueta...
Doncs... que tinguem sort i que sapiguem ajudar-la

TARDES D'ESTIU II

COMPANYS DE VIATGE

Ja vaig parlar l'any passat de les tardes d'estiu al balcó.
Ara hi torno per dir-vos que m'agrada molt seure-hi i llegir una estona, sentint la brisa que bufa a aquestes hores.
Sec de cara enfora.
Aquesta és la vista que tinc al davant meu .

Són quatre coníferes ben diferents l'una de l'altra. Tenen en comú la lluentor de les seves fulles, l'esbeltesa de les seves figures, alguna un xic escabellada, però totes molt armonioses.
Acostuma a interesar-me el llibre que m'acompanya, si no fos així no el llegiria. Si un llibre no m'interesa prou, no tinc cap recança a deixar-lo de banda.
Però, tot i l'interès per la lectura, en un moment o altre la meva mirada vola fins als arbres. Bé per reflexionar sobre alguna de les frases que acabo de llegir, per descansar la vista o per donar llibertat als meus pensaments.
La ment reposa sobre la verdor dels arbres i em porta a divagar.
És bonic el balanceig de les branques en deixar-se dur pel suau vent del capvespre, l'aprofito per gronxar també els meus pensaments.
Moments de la meva vida, de bons i de no tant bons; vivim de tot.
Són sensacions, sentiments: de pau, de serenor, de tranquil·litat... però també de neguit; i, perquè no, si de tot hi ha a la vida!
Faig balanç, i és realment positiu.
Entre el meu pensament i ells, els arbres, avui s'ha establert una molt bona relació.
Diria que són uns bons companys de viatge i que ajuden les meves cabòries a volar per tot arreu.
Bé, tornaré a llegir, ja ni ha prou de divagar...

COSES PETITES

Menudes com les molses

Sovint m’agraden més les coses menudes que no pas les grans.

El petit raig de llum que es filtra a traves de la persiana, burlant la cortina que l’havia d’aturar.

El tall lluent de la lluna nova.

La gota de pluja que tremola sobre una fulla i que no voldria caure mai, per no deixar de ser gota i esdevenir aigua en barrejar-se amb les seves germanes que caigueren a terra abans.

El so somort d’un acordió o una guitarra que no veiem.

El xiulet llunyà d’un tren.

Una poncella mig oberta...

Ja sé que a no trigar, el petit raig de llum serà esclat lluminós inundant l'habitació, la lluna esdevindrà plena, la gota farà més gran el bassal. L’acordió i la guitarra poden sonar amb plenitud. El tren s’acostarà i el xiulet sonarà estrident i la poncella esclatarà en flor.

Però... mentre tot això no passa, deixeu-me gaudir de les coses petites.

I és per això, per l’encant que trobo en les coses menudes que, sovint, durant les passejades per la muntanya, m’aturo a contemplar i fotografiar les molses que s’arrelen a qualsevol lloc.

Elles no demanen ni massa terra, ni massa aigua ni tampoc massa sol. És conformen amb poc per retornar-nos molt: una munió de delicades fulles i tiges, pintades de tots colors.

Són una meravella! I el que és més sorprenent... no deixaran mai de ser petites...

TEMPS DE TARDOR

TOT ÉS EFÍMER

M'agrada veure les catifes daurades que fan les fulles que, a la tardor, cauen dels arbres.

M'agrada caminar per sobre de la flonja tofa que ens ofereix totes les tonalitats dels grocs, marrons i vermells i sentir el crec, crec, de les fulles sota els peus i embriagar-me amb l'olor que desprenen en ser trepitjades.

I també m'agrada el soroll somort del rasclet quan el jardiner arrossega les fulles caigudes; tot i que això vol dir que la magnífica catifa desapareix, però no hi fa res, aviat els arbres i el vent en teixiran una de nova.

Perquè, a la tardor, i sense cap vergonya ni recança, alguns arbres ens mostren la seva nuesa, convençuts que a no trigar, tornaran a vestir-se de verda i lluenta primavera.

I la propera tardor, les fulles daurades pel sol de l'estiu tornaran a encatifar boscos i jardins, i els meus sentits tornaran a assadollar-se de tot allò que tant m'agrada...

SANTA MARIA DE LLUCÀ

Monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà

En l’última entrada del bloc, deia que més endavant parlaria del monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà; ja ha arribat l’hora.

El petit municipi de Lluçà s’originà amb l’antic castell de Llucà i l'església de Santa Maria de Lluçà, segurament fundada pels senyors del castell.

L’any 905, ja tenim esment de tots dos, castell i església, i s’escau que aquell mateix any la parròquia fou consagrada.

El 1192 establí un pacte de fraternitat amb la canònica de l’Estany; s’havia refet l’església i s’havia erigit el petit claustre romànic, que consta de vint-i-dos capitells molt ben treballats, que es recolzen sobre columnes simples.

Al segle XIII el monestir assolí el màxim esplendor, hi hagué un prior, cinc canonges i quatre beneficiats.
Es va encomanar a l’anomenat Mestre de Lluçà, un revestiment d’altar amb pintures romàniques (a mitjan s XII) obra que ara es troba al Museu Episcopal de Vic.

Al segle XIV començà la seva decadència, però malgrat això, durant aquella època es van fer unes pintures murals que ara es guarden en una sala al costat del claustre.

El 1592 els seus bens foren units a la mensa capitular de Barcelona, on es conserven els arxius.
El monestir esdevingué una parròquia rural.

Però no penséssiu pas que Santa Maria de Lluçà hagi perdut res del seu encant, ans al contrari, ha esdevingut una magnífica joia de la nostra historia. I ho sap. I allí us espera, orgullós de poder-vos oferir tota la seva bellesa, exterior i interior; perquè dins la capella i sobretot en el claustre, petit però senzillament deliciós, tindreu la sensació d’haver-vos traslladat a èpoques llunyanes i podreu deixar que el vostre esperit retrobi, en aquell lloc d’humana dimensió, una pau que difícilment podem trobat en el brogit de la nostra vida.

Visiteu-lo i deixeu-vos seduir, no us decebrà.

EL LLUÇANÈS

Prats de Lluçanès

L’altiplà que forma el Lluçanès està situat entre les conques dels rius Ter i Llobregat, que recullen les aigües de rierols i rieres, com la de Merlés i la del Lluçanès, que són les que han conformat les diverses valls d’aquest bell indret.

Dotze dels seus municipis pertanyen a Osona, un al Bages i un altre al Berguedà, tot i que no sé per quan de temps, ja que els seus habitants volen el Lluçanès com a comarca.

Prats de Lluçanès, la capital, està molt ben comunicada i tots els camins per arribar-hi són bonics de fer.

Nosaltres els hem fet ara, a la primavera, i ens ha acollit un paisatge ple de verd que d’aquí a uns mesos serà ben daurat.

Deixem el cotxe a la plaça de l’Ajuntament i prenem el PR (Petit recorregut, assenyalat amb marques blanques i grogues) en direcció al Santuari de la Mare de Déu de Lorda i no el deixem fin a tornar al punt de sortida.

La durada és d’unes 3 h. Nosaltres en vam trigar 4, ens agrada mirar el paisatge i aturar-nos per a fer fotos.

El Santuari de la Mare de Déu de Lorda fou construït el 1881. És el nostre primer punt d’aturada, val la pena fer un tomb al seu voltant i fins i tot entrar-hi. Nosaltres el vam trobar obert, era dissabte al matí.

Seguim el camí passant per paratges molts bonics.