PRIMAVERA (La veu de l'Ocell)

UN RACÓ DE BOSC

Sóc petit, bellugadís i amic de quasi totes les criatures del bosc.

Les vaig a veure cada dia, m'agrada anar d'aquí d'allà i fer petar la xarrada amb tothom. Això m'ha fet guanyador de la seva confiança.

Són bona gent, tot i que n'hi ha que em cansen; sempre van amb la mateixa cantarella...

Jo ja els dic el que faria en el seu cas, però no em fan cas, només volen queixar-se. I això ja dura moltes primaveres.

Escolteu, escolteu el que em diu cada dia el meu amic el Pi:

“És que m'agrada tant mirar-la, quan el primer raig de sol li acarona les fulles més tendres, i les petites perles de rosada que l'han guarnida tota la nit es desfan en fumaroles.

Ella es desperta, i en un gest mandrós estira les branques, i jo m'atanso esperant, inútilment, que les seves fulles m'acariciïn. Ai, las!”

I ara escolteu el que diu la seva enamorada, l'Alzina :

“Hola, ocellet! Ja ets aquí, com cada matí.

Ja ho veus, un dia més, i aquest Pi que a mi m'agrada tant, ni em veu, sóc al seu costat i no em diu mai res.

Jo tinc tantes ganes de vinclar-me a sobre seu per dir-li a cau d'orella que l'estimo molt... Però és clar, ell és tan tibat i seriós que no m'atreviré mai a mostrar els meus sentiments; vet-aquí el meu destí.”

Sentiu si en són de complicats aquests vegetals.

Jo sóc més directe, si m'enamoro, ho dic i fora.

Ara em ve al cap la primavera passada: em vaig enamorar deu vegades.

D'acord, no vaig tenir gaire èxit, vull dir que les deu vegades em van donar carabasses, però vaja, jo ho vaig provar sense donar-hi tantes voltes.

Parlaré altre cop amb el Pi; em penso que té pa a l'ull si no veu com se'l mira l'Alzina.

Ara com ara, la que treu profit d'aquesta situació és l'aranya goluda, escolteu-la també.

“Avui faré la teranyina entre el Pi i l'Alzina; estan tan a prop que no em costarà gaire, sembla que aprofiten les nits per atansar-se l'un a l'altre.

La posaré de manera que amb el sol, no es vegi gaire.

Ha, ha, ha, quin tiberi m'espera amb tots el tanoques que quedin enxampats.

Si veiessis la cara d'espant que fan quan queden atrapats als meus fils llefiscosos i les contorsions per deslliurar-se'n, et moriries de riure.”

Passats uns dies vaig tornar a aquell racó de bosc i... mireu com estaven els meus amics, el Pi i l'Alzina: entrellaçats d'aquesta manera i amb un somriure de branca a branca.

Enhorabona! els vaig dir. I per cert... sabeu què se n'ha fet de l'aranya goluda?

No en sabien res, ells estaven per les seves coses.

Bé, segurament que havia fugit, no la crec tan curta de gambals com per deixar-se esclafar entre els dos amants.

Bona primavera!