HIVERN
GEBRE
Sovint, els meus comentaris son plens
de reflexions com aquestes; però em perdonareu, i un cop més us
diré com n'és de sorprenent, la muntanya; com, qualsevol racó pot
captar la nostra atenció i admiració.
Aquest era un dia d'hivern molt clar,
amb un cel seré il·luminat per un sol majestuós que, sabent-se
l'amo de tota l'atmosfera, cap núvol al davant seu que li barrés el
pas, sortia a passejar per tot el seu territori.
Nosaltres també passejàvem, respirant
l'aire fresc i prim d'aquell matí com poques vegades tens
oportunitat de fer-ho, acaronats per l'escalfor suau dels primers
raigs de sol.
El nostre camí ens duia cap al bosc,
feia una giragonsa i entrava a l'obaga, i allí, en una raconada,
se'ns oferia la magnífica feina que la nit passada havien fet la
rosada i la glaçada.
Totes dues havien guarnit les fulles,
els branquillons i les herbes d'aquell racó amb una fina capa de
gebre; els múltiples cristalls lluïen com veritables diamants,
combinant-se de forma capritxosa i elegant. Aquella catifa semblava
haver estat teixida pensant complaure la Fada de la Nit més exigent:
tan gran era la seva delicadesa.
Segurament aquella obra d'art seria
molt efímera, aviat el sol entraria en aquell indret i també faria
la seva, de feina, esborrant la que havien fet les seves companyes a
la nit... però nosaltres ja l'havien fruïda, i per recordar-la, res
de millor que aquestes fotos... Que, tot i sabent que la fotografia
mai ens farà el mateix impacte que la realitat, perquè a part
d'altres motius, manca la sorpresa, i sobretot l'encís del moment;
segur que ni abans ni desprès hauria estat igual; si més no,
l'imatge ens farà reviure algunes de les sensacions d'aquell moment.