TARDES D'ESTIU
AL BALCÓ
Algunes tardes d'estiu, quan el sol ja
ha marxat del meu balcó, surto, amb un llibre a la mà, disposada a
llegir una estona. Fa bo; bufa un ventet que ajuda a fer passar la
calor del dia.
Al costat del balcó creix un gran Pi;
alt, esvelt, majestuós. L'he vist créixer, fa més de trenta anys
que el tinc aquí.
De tant en tant hem tingut un petit
contenciós: algunes de les seves branques intenten envair el meu
territori; vull dir el balcó, i abans que això no passi demano
ajuda al jardiner per tal que talli les branques invasores.
Jo li perdono aquests intents
colonitzadors.
Entenc que el seu deure és créixer
tant com pugui i cap a tot arreu, però el meu espai és meu.
Crec que ell també em perdona l'afany
de preservar el meu territori. Podríem dir que tenim una bona
entesa.
Doncs bé, avui és una d'aquelles
tardes que sóc al balcó disposada a llegir; però vet aquí que un
visitant del Pi m'ha distret. És un ocell que ens regala, a tots
dos, els seus refilets. El busco amb la mirada, però no es deixa
veure.
Durant una bona estona intento de
localitzar-lo; res a fer, i segueix refilant.
Enregistro el seu cant. Si pareu
l'orella el sentireu.
L'ocell, el Pi i el meu llibre m'han
fet companyia tota la tarda.
Ara comença a fosquejar, l'ocell ha
callat i aviat la foscor engolirà les branques del Pi. I jo hauré
de deixar el balcó, el Pi i l'ocell; el llibre no, ve amb mi...